Superdotat

L'alta capacitat intel·lectual, altes capacitats o superdotació és el terme utilitzat, sobretot en l'àmbit educatiu, per referir-se a una capacitat intel·lectual significativament superior a la mitjana. Les persones que posseeixen aquesta capacitat mostren uns alts nivells de rendiment intel·lectual en contrast amb les aptituds intel·lectuals mitjanes. "Altes capacitats" és el terme tècnic que s'usa habitualment en l'actualitat però hi ha persones que prefereixen altres denominacions com "intel·ligent", "zebra" o "ment selvàtica". Alguns "superdotats" consideren que la paraula superdotació és plena de prejudicis, estereotips i connotacions no desitjables.[1][2]

Encara que, originalment, no hi va haver una definició unificada de superdotació, els avenços en la teoria de les intel·ligències múltiples han creat un nou model en el qual es distingeix entre persones amb un o més talents (és a dir, que sobresurten en un o més dels possibles tipus d'intel·ligència), i persones superdotades, que sobresurten en general en tots els tipus d'intel·ligència (homo universalis), i presenten a més, una alta creativitat i diversos trets de personalitat característics.

Per extensió, superdotat o polímata és el terme usat per a aquelles persones que tinguin aquesta característica. Majoritàriament, és acceptat que la superdotació és hereditària, encara que existeix un ampli debat al respecte.

Els psicòlegs mesuren la quantitat d'aquesta magnitud amb un valor numèric obtingut d'una prova estandarditzada que comparen en una escala de quocient intel·lectual (QI). Així, consideren amb "altes capacitats" o "superdotada" aquella persona amb un QI igual o superior a 130 a l'escala Wechsler, on la mitjana es 100, i que implica formar part del grup del 2% de la població que obté un resultat més alt en aquest test. La superdotació afecta a la percepció, la velocitat i l'estil d'aprenentatge.

En temps passats hi ha hagut un corrent majoritari que pretenia maximitzar sempre l'ús de la capacitat d'aquestes persones, tant si elles mateixes volien com si no, però avui no es veu que sigui un problema. La majoria de persones no usen el màxim de les seves capacitats i s'ha vist que és més important jugar bé les cartes de que es disposa que no tenir les millors. De fet la pressió de que hagin de fer coses extraordinàries es viu freqüentment com un problema pels superdotats. És important que els infants i adolescents aprenguin a viure al món "real" i adaptat a la majoria en el que es trobaran tota la vida, sense que això impliqui que no puguin associar-se, identificar-se com a grup i voler donar-se visibilitat, mostrar les seves diferències i lluitar pels seus interessos.[1][2]

  1. 1,0 1,1 Paula Prober, Your Rainforest Mind: A Guide to the Well-Being of Gifted Adults and Youth, 2016, (anglès)
  2. 2,0 2,1 Jeanne Siaud-Facchin, Trop intelligent pour être heureux?, 2008, (francès)

Developed by StudentB